Xalest: 40 anys i eternament joves

Malgrat que alguns ens ho han volgut fer creure, als 40 anys d’edat, un ja no és jove. Com a molt, es pot utilitzar l’adjectiu per comparar-se amb algú més gran. O per ressaltar la precocitat en la consecució d’una fita, reservada habitualment per a persones de major edat. Té 40 anys, és un President jove. La mateixa edat en el futbol, et converteix en un jubilat. La sempre sorprenent elecció pontifícia allarga la joventut fins a límits estratosfèrics. Té 70 anys, és un Papa jove. En tot cas, ningú no dubte que entre els 15 i els 25 anys ets jove. I, per qüestions biològiques tens uns atributs específics. Energia desbordant, ganes de canvi, vitalitat, inconformisme, intensitat, etc. Els anys i l’experiència ens poden apaivagar aquesta força, tot i que podem mantenir-la si en tenim voluntat (l’esperit jove que en diuen) però ja no brolla a dolls de manera natural.

Aquests pensaments em van estar rondant el passat divendres 10 de gener, en el concert del 40è aniversari de la Coral Juvenil Xalest al Teatre de l’Ateneu. La Xalest amb 40 anys a l’esquena sí que ha aconseguit mantenir-se eternament jove. I ho ha fet perquè contínuament hi han entrat joves que han anat desplaçant els més grans. No totes les entitats ho aconsegueixen i, algunes que eren joves fa tres dècades, ara ja no ho són. O d’altres, sempre s’han acompanyat d’adults (que han creat les corresponents AMPES fins i tot) o d’altres han desaparegut, senzillament. La Xalest és una entitat jove fins a les últimes conseqüències, perquè ells són els membres i gestors de l’entitat. I quan t’acostes als 30, et veus empès per les noves fornades que vénen de sota i has de plegar amb la resignació d’adonar-te que ja no ets el què eres (ep, i no passa res!).

El caràcter juvenil es manté gràcies a aquesta renovació constant que dóna capacitat de reinvertar-se a cada volta alhora que es manté l’essència que defineix l’entitat: joves, cant, diversió. I això fa que cada generació tingui la seva pròpia Xalest. El fantàstic concert de divendres va ser desbordant i aclaparador per públic i antics cantaires. Per aquests darrers, en un primer instant semblava no reconèixer-s’hi, però a mesura que avançava l’acte, s’evidenciava que el substrat es manté intacte. Un antic cantaire afirmava, “la Xalest era un esplai”, fent referència a un tret lúdic suposadament esvaït. Però l’actual director sorprès replicava, “qui diu que la Xalest no és un esplai?”.

Entitats com la Xalest són de les millors coses que tenim a Igualada. I no sé si en som prou conscients. Que més de mig centenar de joves optin per trobar-se cada divendres per anar a cantar és tant normal com inexplicablement paranormal. Des de la llunyania algú seria capaç de definir-ho com l’excepció, però vist des de prop és un punt de trobada de joves d’Igualada (i comarca) que han escollit la música com a fil conductor per compartir moment únics i excepcionals que deixen empremta. I com a joves de debò transmeten aquesta energia desbordant inherent, indissociable i indissimulable. Són el que són. Joves. Amb les imperfeccions necessàries, l’autenticitat, els nervis de dalt l’escenari i l’explosió d’alegria quan s’ha aconseguit l’objectiu.

Xalest vol dir alegre, divertit. Un adjectiu masculí que, precedit de la forma femenina de l’article han acabat donant la marca de l’entitat. La Xalest. Sense saber-ho ni voler-ho possiblement han matat ‘la comèdia del desdoblament masculí i femení’ que denuncia la la filòloga Maria Carme Junyent. Un acte inconscientment trencador que defineix insubornablement la coral.

El pòsit que deixa i ha deixat la Xalest a la ciutat en quaranta anys d’activitat segur que ens fa una ciutat millor. Més alegre, formada, cultural, vital. Siguem-ne plenament conscients i fem-ne motiu de legítima estima cap a nosaltres, Igualada.

Article publicat al diari La Veu de l’Anoia el 17 de gener de 2014

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.